Imprimeix en PDF

diumenge, 19 de març de 2017

LA MARE DEL MERCADER

Un petit relat per la plana del Relats Conjunts, on feia dies que no hi participava. Bé, doncs aquest mes hi torno amb aquest retrat de Van Eyck, realitzat a Bruges, Flandes, l'any 1434.

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/3/33/Van_Eyck_-_Arnolfini_Portrait.jpg
Van Eyck - Arnolfini Portrait 1434 oli sobre roure  82x60 cm
 La mare del mercader

Pocs seran els qui s'hauran adonat de la nostra presència en aquest moment precís del retrat, estimat meu, i menys encara sabran que aquest casament no és del meu grat, pobre fill meu. Fer-lo casar amb aquesta bleda verda no batejada que vol amagar la seva manca de virtut en un dia tan assenyalat com el del seu casament. Potser no s'adona que voler amagar la panxa encara la fa més evident! Hauré de viure amb aquest recel, fins que no hauré acabat primer amb aquesta bèstia que l'acompanya sempre, el gos. No sé quin és ara aquest costum d'anar arreu amb aquests peluts que el deixen caure pertot i que quan menys hi penses t'estan omplint de baves els peus, amb aquella llengota freda i pudent. Que déu hi faci més, que les pobres mares sols estem aquí per fer companyia. Pobre fill meu! Acabats amb el gos, anirem a la ràbia. Ara estic una mica enfeinada, però ja te'n lliuraré jo de la truja verda, que la senyoreta verge que et tinc jo triada li fa mil voltes a aquesta que el teu pare, camí de l'infern sia, ja s'havia repassat abans de passar-te-la a tu. Aviat serem la família que jo sempre havia desitjat. Llàstima que vaig fer tard i, malgrat encara respira en el llit de matrimoni, que no obligués abans jo al teu pare a deixar-nos, en pau. Qui cuina ha de poder triar qui s'ho menja.

Ferran d'Armengol - per a Relats Conjunts
Terrassa - Març 2017

diumenge, 12 de març de 2017

NO ESTAN FETS PER A VOLAR

Aquest març segueixo treballant el concurs ARC de micro relats a la Ràdio, aquest any va sobre medis de transport i aquest mes toca el globus, i ja sabeu, m'agraden els mons fantàstics.

http://ca.onepiece.wikia.com/wiki/Esp%C3%A8cies_animals/Saga_Skypiea
Pop globus - Animals de la Saga Skypiea (Imatge captada a internet) 


No estan fets per a volar

—No em demanis com s’ho ha fet per aparèixer i desaparèixer tan ràpid, sols sé que allò no era cap globus, per molt bonic que fos el seu dibuix, i aquella textura tan realista, n’has dit, oi?
—Sí, i tant! I ens ha mirat! ha mogut aquells ulls i ens ha mirat, just abans de fer-se fonedís... Tu somies!
—Sí! No! Vull dir, no et sembla estrany? Allò no tenia una cistella com el nostre globus, amb gent per pilotar-lo, i li penjaven aquelles articulacions flonges... semblava més aviat un pop volador!
—Jo sempre he dit que volar no m’agrada, i allò havia de ser un globus. I punt. Amb els seus guarniments especials, i para de comptar.
—No em podràs convèncer, aquell aparell tenia coneixement. Segur que els xinesos ja han construït alguna intel·ligència artificial capaç de volar i fer-se passar per un globus. Ens estava espiant, perquè ho sàpigues!
—Era un globus com el nostre, i ara sols et falta dir que era un ésser extraterrestre.
—Doncs no t’estranyi, t’ho dic quan descarregui les fotos a l’ordinador, a casa!
—Sento dir-t’ho, però estàs sonat amor! I vigila la carretera, encara ens estimbarem avui!

En el compliment social al planeta tres, de l’estel menor designat com Galipot, no hem assolit cap èxit en l’intent d’establir enllaç amb les formes de vida voladores similars a la nostra biologia. Tots els temptejos comunicatius han estat balders. I per punir-nos més, els seus diminuts hostes, semblants a les fures que tresquen pel sol del nostre món, no paraven de fer enrenou, malèvol i estrident, agitant les articulacions superiors amb una certa hostilitat ben visible, qui amb uns diminuts aparells ens llençaven repetits raigs de llum violada, inofensiva per nosaltres. Si aquells hostes fossin els éssers que dominen el planeta, no tindríem res a fer en aquest cul-de-sac del nostre univers, més ens caldrà marxar i deixar aquells furgadors de l’extraradi galàctic amb la seva xerrameca estrident. Està clar que no estan fets per volar a l’espai.

Ferran d'Armengol i Galzeran
Terrassa, març 2017 


 També el podeu llegir i comentar a la plana de Relats en Català.
(L'imatge del pop està capturada d'internet) 
 

divendres, 13 de gener de 2017

DIVENDRES TRETZE I LA LEGÍTIMA DEFENSA FAMILIAR

Avui canvio el nostre imaginari autòcton, pel dels nord americans. Espero m'ho sabreu permetre, com una llicència que m'hauré de fer perdonar.

 
Grafiti de Barcelona - Fotografia Ferran d'Armengol




Divendres tretze i la legítima defensa familiar


El malfollat bavós del cinquè primera, un legionari jubilat, m’ha fet cabrejar un cop més amb comentaris obscens quan pujàvem a l’ascensor. Normalment no li faig ni cas, però avui com que no he tingut un bon dia, he decidit que ja n’estava farta, i he pensat que tot es podia arreglar.


En arribar al pis, m'he calçat un davantal que em tapa de cap a peus i m’entaforo amb una màscara de l’oncle. Després poso en marxa l’amplificador de l’equip de música i busco un vinil adient que col·loco en el vell plat del pare. El pujo a un volum prou exagerat. Sona l’Smoke on the Water, dels Deep Purple.


No triga en comparèixer el plasta en el replà colpejant com un bèstia la porta d’entrada. Pel mirador, observo que el veí du la retallada i que la carrega tot empenyent com un histèric la porta. Greu error que, amb l’ajut dels genials rifs de la cançó, no permet al carcamal escoltar com engego la serra mecànica de l’oncle.



Terrassa, divendres tretze de gener de 2017
Ferran d'Armengol

dilluns, 26 de desembre de 2016

SOBRE D'UN COR HUMIT

Un cop més, escric relats pel concurs ARC de micro relats a la Ràdio, on hi participo més per esport que per ganes de guanyar-lo, és com un repte personal que durant set mesos m'obligo a escriure relats vinculats a una idea, aquest anys són els medis de transport, i aquest mes de desembre tocava el tren.

Una lleixa d'hotel amb tren vell (fotografia: Ferran d'Armengol)

Sobre d’un cor humit

Plou defora del tren i fixo la vista en el vidre moll. Quan amb l’índex hi dibuixo un cor humit, el cap vola a records d’altres dies. De fa una eternitat.

Viatjava en un tren d’alta velocitat, veient ploure bots i barrals, metàfora idònia al sepeli d’una tieta excepcional. Ensomniada vaig dibuixar un cor en el vidre, asseguda en la confortable butaca del tren. Embadalida amb la pluja i absorta per la velocitat, el paisatge era un teló de fons mirant els reguerons d’aigua lliscar per la finestreta, amb el neguit d’arrapar-s’hi. De tant en tant, amb la cara enganxada al vidre, provava de capir el plany somort de les gotes perdudes.

L’Alacantí estava allí mateix, viatjant en un tren que, a tres-cents l’hora, gairebé volava arran del litoral Mediterrani. Abans però, a València, pujava una cosina que sortia als diaris i la tele, era famosa i n’ignorava el parentiu, fins just uns dies abans. Ella mateixa havia reservat els dos seients. Vaig saber que no faltava gaire per conèixer-la, quan es veié l’Horta Nord, o allò que en quedava. 

—Hola! —Una veu dolça es presentà, —sóc Orgai, tu ets la Txell? —va mirar el cor encara marcat en el vidre i el va resseguir en seure.

Era sabut que es dedicava a la moda i, sincerament, era tota una deessa. Però la imponent presència interior em va superar tantes expectatives, que ni tan sols el protocol familiar ho va resistir. En aquell curt trajecte, fins la conversa no oral ens va apropar més que no podríem haver imaginat. Tornant del funeral va traslladar-se a Girona, per viure juntes. Uns mesos després, ens casaven a París.

Passats més de seixanta anys, tornem a València. En l’últim desig d’Orgai, va demanar reposar l’eternitat a l’Horta dels ancestres. Ho acomplirem, després d’haver recorregut la vida en parella, com amants, com mares i amigues. I avui refaig el trajecte amb la nostra filla gran. Mira el cor dibuixat i resseguint-lo somriu, en sap el motiu. 
Embadalides, mirem les gotes de pluja lliscant pel vidre fred.

Ferran d'Armengol
Terrassa, desembre 2016

Bon any família!

Fotografia Empar Saez