CONÈIXER LA BÈSTIA

El bloc dels Relats Conjunts proposa una nova imatge per treure-hi suc. Aquest cop faig un parell de micro relats, amb dues visions diferents del mateix tema. -

Escena de la pel·lícula "Temps moderns"

Conèixer la bèstia

Sí que és una mica salvatge aquesta tasca que m'han encolomat. Tot plegat ara entenc per què em deia l'anterior mecànic que aquesta era una feina que em faria conèixer els racons més íntims de la bèstia. 

Passaran els anys

M'han dit que en el futur els caldrà aquesta maquinària que avui reparo, i ja és ben curiós, de ben segur que s'estaran a la feina més hores que un rellotge i per quatre monedes, com jo, més o menys. Ara que els  nostres sindicalistes estan treballant de valent per reduir la jornada, en el futur faran que tot torni a  restar com ara, això sí, amb estris més menuts. M'agradaria veure com s'ho fan quan calgui adobar-ho, per encabir-hi dins algú com jo mateix.

Octubre 2011

Ferran d'Armengol

MIRANT ELS ESTELS

Un altre cop tenim els micro relats del concurs de l'ARC a la ràdio, aquest curs parlarem de sentiments, i aquest més d'octubre toca "alegria".

No ho deixeu passar, participeu-hi!

Com més serem, més riurem.

Via Làctia amb les Perseids

Mirant els estels

Hem pujat la carena, sembla una cosa senzilla a primer cop d’ull, però la veritat, em faig gran i cada dia em costa més pujar-la, però jo sé que li agrada i per ella viatjaria a la Lluna.

La Laura va voler venir. Em va dir “—Amb les nostres pensions, podrem viure de meravella en una illa com aquesta.” Vivim lluny de qualsevol centre important de població, però estem connectats via satèl·lit amb la família que tenim a casa, a Cardona. Tants cops havíem pujat al castell. Fins que la malaltia la va començar a vèncer.

Els habitants de l’illa ens respecten. Ens han batejat amb un mot estrany que un xiquet del poble ens l’ha traduït a l’anglès, diu que l’estudia a l’escola que hi ha en l’única població que té una mica de vida, a quinze quilometres del nostre nucli a tocar del mar. “Àngels de la nit”, en diríem en Català, del nom que pronuncien en la seva llengua, jo els entenc alguna cosa semblant a “puputs”. Algun cop ens acompanyen, com aquesta nit, que els núvols no ens emprenyen.

Fa poc que hi som, i no crec que ens hi estem prou temps per arribar a entendre’ns.

Dalt la carena hi ha una esplanada sense arbres, un espai on hi aterren els helicòpters. De fet, és com nosaltres vàrem arribar. Era la millor opció.

Els indígenes s’estiren fent rotllana al nostre voltant i miren al cel, com ho fem nosaltres. Deixo la Laura estirada sobre una manta i la miro, el meu estel, l’únic que podia fer que jo em desplaces fins aquesta illa, tan lluny de casa.

La miro amb vivesa i, com totes les nits, li descobreixo una ganyota d’alegria. Fa cara de nena petita que ha assolit el seu somni.

Sé veure que s’apaga, com ho fa un astre d’aquests que omplen el firmament. Si deixo escapar una llàgrima, la netejo sense distreure’m, no vull que la vegi si per un moment deixa d’observar la Via Làctia i em cerca la mirada, sap que l’esguardo en silenci, si veu que la miro, em somriu.

La seva alegria m’ha fet viure fins avui, quan ella marxi... seguiré mirant els estels.

Ferran d'Armengol
Octubre 2011

MORT D'UN POETA

Avui no tinc paraules.

Salvador Iborra i Mallol

Mort d’un poeta

S'ha parat un rellotge

sota el llamp de l'acer,

a mort la poesia, de matinada,

estesa a les fredes llambordes

d'una ciutat que es va perdent,

que de mica en mica

es va perdent,

dins un laberint

de raons absurdes.

Ferran d'Armengol

Octubre 2011

Un capvespre a la mediterrània