Imprimeix en PDF

dimarts, 26 de juliol del 2011

VITRUVI, UN ANTIC MESTRE

Un cop més, m'he deixat seduir pel repte dels Relats Conjunts, una mica tard, però estem a l'estiu!

L'home de Vitruvi - Imatge captada de la Wikipèdia


Vitruvi, un antic mestre

Ja no era jove quan em va trobar. Estava famèlic, desnodrit, feia dies que no menjava res, estava deixat en un sender polsegós camí de Florència. El mestre em va dur al seu taller, un casalot en mig del no res però envoltat de camps i boscos verds, salvatges, de la campinya italiana. Vaig estar recuperant-me durant setmanes, en les que el mestre no parava d’observar el meu estat físic, fent advertències i prenent notes que escrivia en un quadern que sempre duia amb ell, no se’n separava gens. Un matí de fresca, al tombant de la tardor em va dir que em volia immortalitzar. Va apamar-me el cos, de punta a punta. Ara la cara, ara el pit. També feia que amb les meves mans em mesures jo mateix, i no parava de prendre notes. Va parlar-me d’un antic llibre dels romans, d’abans del naixement de Crist, em parlava d’un tal Vitruvi, un arquitecte contemporani de Juli Cèsar, bé, de fet deia que havia treballat per a ell.
I jo em demanava de què m’havia de servir tot allò a mi, i com em faria immortal amb tota aquella informació sobre un arquitecte Romà de feia més de mil quatre-cents anys. Aleshores em va ensenyar el dibuix, en una pàgina d’aquella llibreta sempre enganxada als seus dits, als dits de l’artista. Ell em va dir que era jo.
Li vaig dir que no em sabria reconèixer, i em va dir que anés a dormir, que a l’endemà ho veuria tot millor.
Fa més de cinc-cents anys que hi dormo en aquesta pàgina, i tal com em va immortalitzar el mestre, he de reconèixer que la postura no és del tot incòmode, però no sé si ja m’estic afartant de ser tan conegut. Una mica de descans seria d’agrair. Sembla com si ningú en aquest món no s’atrevís a fer un altre pas endavant, diria que tothom està aturat, com jo, sense saber què fer, ni com avançar tot seguint el mestratge del coneixement antic.


Ferran d'Armengol

dimarts, 19 de juliol del 2011

ESCENA SOMIADA A LA PLATJA DEL PARADÍS

Avui sols us deixo un petit retall d'un relat més llarg, la imatge em va fer venir al cap el conte, i he volgut compartir-lo amb vosaltres.  Hi ha una possibilitat de que el conte sencer sigui publicat durant l'any 2012 i és per això que sols us deixo aquest petit tast.
Espero que us agradi.
Cinqueterre - Liguria - Itàlia. Foto: Empar Saez

...

Quant l'home obre els ulls, s’està estirat en una platja d’arena suau, acompanyat pel so de l’aigua en xocar amb la sorra, i humitejant-li els peus. Fascinat, alça la vista per observar una esfera vermella, que de mica en mica es fa més aparent, li costa mirar-la, fins que per fi ho deixa, li fereix els ulls.
—No la miris més, —sent una veu femenina al seu costat. —És una estrella en la seva plenitud, sorgint per l’horitzó del planeta que la volta.
És la dona del somni, un cop més se la troba i descobreix que ho desitja. Se sent a gust amb ella al costat. —Si és el planeta que volta... per què surt l’estrella al final de l’aigua?
—Sols ho sembla que surt, tot és una qüestió de punt de vista. No has estat mai a la superfície d’un planeta?
—No era aquesta la meva tasca.
—No ho era? Què ha passat per deixar de ser...?
—Un accident absurd, tinc una part de les cames d’enginyeria nanno biològica. Em queden dues unitats de temps per tornar a la tasca per la comunitat.
—Doncs si mai no has vist un planeta, agafa’t a la meva mà, anem!.
En el següent pensament es troba en un astre erm on domina la fosca i el silenci.
—Observa, allí tens el planeta on estàvem fa una estona, i més enllà l’estel al voltant del qual ell fa el seu recorregut. Qui et sembla que fa la volta a qui? —li demana la noia.
—El planeta volta l’estrella, des d’aquí es pot veure millor. Podem tornar?
—Quan ho vulguis.
—Tornem a la platja, m’agrada el seu so, —li demana ell.
Estirats ara sota d’una ombra, descansen de la força de l’estel amb els seus raigs. A l’home li fa nosa la granota oficial de la nau i es treu aquella roba enganxosa. La noia fa el mateix i observa el cos del noi, encuriosida.
—No havia vist mai a ningú sense la granota, —li diu ella.
—Ni jo tampoc, —diu ell, atansant-se al cos de la noia, imitant allò que la memòria li porta d’una experiència no gaire llunyana, però que no sap dir d’on surt. —M’agraden els teus llavis.
Ella no entén què li vol dir. Mai ha pensat que els seus llavis puguin agradar a ningú. A ella li agrada el menjar que pren, els sucs de les fruites que cull de l’hort comunitari, però no uns llavis de ningú altre.
Ell no la deixa reaccionar i repeteix un moviment d’aproximació que porta dins, fins unir els llavis dels dos. Ella es deixa fer, però ell va més enllà del coneixement. Fa relliscar les mans fins els malucs d’ella, tot apamant les corbes tan diferents d’aquell cos ara nu del tot.
És tot tan diferent.
Estrany, sent una pressió, un excés de sang, en la seva part inferior del cos. La noia reacciona saltant enrere. Mira el cos del noi com si fos el primer cop. Sap que és la mateixa persona que tenia enfront fa uns instants. Però ara ho veu tot d’una altra manera.
Refà el pas enrere per agafar-li les mans i de sobte, enrojolada, surt corrents en direcció a l’aigua, i riu... estirant-lo a ell del braç.

Ell riu també i es fica dins d’aquell mar. En altres condicions no hauria entrat tan ràpid, però el pit li bull pel desig de tenir-la entre els seus braços, per estrènyer-la amb suavitat i calidesa, i gaudir del joc, arribant més enllà de tot coneixement, compartint el cos fins límits no establerts per la seva societat.
I un raig de claredat li diu que aquell somni no és el primer cop que el viu, i vol fer-ho realitat.
Imagina que fa un dibuix... de la noia que té al seu costat... no sap a on, la platja ja no hi és...
...
Ferran d'Armengol


Relat sencer publicat a la Revista Catarsi, num 7, durant el mes de Març de 2012.