SOLITUD

Aquest vespre nadalenc, tan sols un pensament. I vosaltres, què en penseu?

Foto:A prop de Kebili, Tunisia (Ferran d'Armengol)

Malgrat l'amplitud del desert, la solitud és sols un miratge.

 Nadal 2010

UNA NIT DE NADAL

Hi ha cap horitzó on clavar la vista?

Això es demana la persona que rau estirada en un portal, una freda nit , potser, de Nadal.

Foto: Ferran d'Armengol

Una nit de Nadal

Hi ha cap horitzó on clavar la vista? Aquesta nit estic estranyament tranquil·la. Fa fred, sí que en fa, però he deixat de sentir res, cap nosa, cap impressió sensorial.

Primer he vist un floc, després dos, poca estona més tard era una nevada consistent, que anava fent créixer el volum de la neu estesa pel terra, a la plaça que tinc davant dels meus ulls. Encara que prou recollida en aquest portal i entre cartrons poc humits, aquella neu m’ha fet revenir el fred, tot i no sentir-lo, potser perquè ja el tinc com una llosa adherida a la meva ànima, no aliena a la meva realitat.

Volia oblidar, i m’he esbalaït recordant. He viatjat a un passat que tant de bo hagués estat mentida, però m’ha vingut de gust reviure aquells instants. Imatges de felicitat, amb la canalla que jugava al voltant de la taula parada, per gaudir d’una nit de Nadal, tan llunyana com distant d’aquesta, recordo que picàvem una fusta amb un bastó. Penso que eren els meus germans, els havia oblidat. Sé, però, que era allí on els meus pares havien viscut... on varen caure aquelles bombes un hivern, fred també. Una guerra que s’ho va endur tot, fins la felicitat d’aquells records. Era al gener, però, el Nadal d’aquell any també havia estat trist, tant com aquest mateix, potser.

Què hi farem!

Ja no puc lluitar contra el fat anguniós del meu destí. Sé prou bé que retornar al passat sols ho fan els que ja no tenen futur, i el meu és escàs, estic a punt de rodolar penya-segat avall. Destí d’una carena imaginaria, d’una vida que s’ha deixat perdre en l’abisme de la ingratitud; en la ignorància i la ceguesa dels familiars, que absents a la raó, no varen saber veure per on anaven els trets d’aquella vida erràtica, i estèril, que havia començat a corcar els meus peus, els meus braços letàrgics. Moria dia a dia davant de tothom, com una angúnia notable que sols esdevenia un destorb.

Tancaré els ulls, tinc son, i cada cop neva més, no puc seguir mirant els flocs... m’adormo, sort que dins del somni hi veig una llum... un caliu...

Sento com una agonia vital, una freda percepció que se’t fica en els ossos i és aleshores quan entens què vol dir tenir fred... tinc son, molta... son, ensopiment; potser vindrà algú i em traurà d’aquest sofriment... estic tremolant tant, que les poques dents que tinc em fan mal, i es claven en els forats que les altres han deixat...

* * *

—Mira mare, una dona dormint al terra, entre la neu.

—Fuig filla, em sembla que no dorm... passa ràpid, au! espavila, que la padrina ens espera per fer cagar el tió...

Foto: Ferran d'Armengol

Fotos realitzades al Passeig deTerrassa durant la nevada del 8 de Març de 2010.

MAREIG I DESIG

Amb aquesta imatge del dibuixant conegut com Moebius, i sota el títol "Ulls de gat", varen eixir aquests mots.

Mareig i desig

Ulls de gat albiren en l’aire

l’ombra d’un vol fosc. I respira feixuc,

en el contrallum d’un batec,

d’un glatir efímer, que mai,

ningú et sent, ni et percep, al passar.

Tremolen les arrels del ciment,

apuntant al trencat color, arc del cel.

Ignora l’ocell quins tresors no pot caçar.

Presa que fuig, qui fos com tu, gat!

i visitar les entranyes del món.

Llença el crit, és un gemec distant,

en el vol d’una gola voraç.

Escàpola és fa la presa, i no afluixa, vigila,

majestuós contorn, en el celestial ball

de qui se sent àvida de l’aire.

Amb un mareig subtil,

arraulit el gat, veu passar

l’ombra fosca del seu malson,

no ignora quin poder té,

i la temença que la mena.

Entre cubells bruts i engrunes sòrdides,

deixalles d’humana presència,

el gat alça els ulls, i somia tocar la llum,

i en un vol, dominant l’espai com el falcó,

gaudir la Terra, més enllà del cel.

Ferran d'Armengol 30-09-2010 

EL MISSATGE DE LES ESTRELLES

Fem volar la nostra imaginació, situem-nos en un indret impossible i revivim una nova creació Universal, amb un punt de vista força diferent a la versió oficial, i a la oficiosa. O qui sap si dins d'un Univers paral·lel.

 Foto: Lego's de la Guerra de les Galàxies - Ferran d'Armengol

 

El missatge de les estrelles

A les acaballes de la primera era tecnològica, va ser descobert un missatge que provenia de més enllà la galàxia. L’empeny d’un sector de la població d’aquells dies en desxifrar tot tipus de senyal que donés uns certs paràmetres lògics va fer descartar molta ferralla estel•lar, però que també va ser emmagatzemada com document sonor curiós. Tota aquesta informació va ser desada en arxius que per sort, la humanitat posterior a aquella època, n’ha desentrellat força dels seus significats.

Ara, tants mil•lennis després, i amb avenços tecnològics abastament superiors als d’aquells pobres arcaics ignorants i presumptuosos, hem assolit desxifrar un d’aquells xocants retalls d’informació estel•lar. L’estrany document, malgrat la seva traducció creuada amb sons marins de dofins i balenes, ja desaparegudes del nostre món actual, ens ha permès llegir una petita conversa entre éssers desconeguts encara per nosaltres. El cas greu, és no haver-nos posat d’acord en la clau i comprensió lògica d’un missatge que tira per terra moltes teories que, fins nosaltres mateixos, teníem com acceptades i que provenien de temps ignots, i sense cap mena de dubte, directament d’aquella primera era tecnològica esmentada.

Acceptar el repte de desxifrar aquells sons i destriar-los com a una conversa lògica va esdevenir dificultós, entendre aquella xerrameca estel•lar, destriar els sons i convertir tot allò en paraula, va ser una gran tasca que ens ha dut gairebé cinc-cents anys, però sortosament, o no, hem assolit el propòsit fundacional de la nostra caverna estudiosa.

No cal ni comentar que els sons s’han traduït a la nostra llengua, després d’una complicada elaboració fonètica, tot gràcies a la inestimable tasca dels científics principals en l’aprenentatge oral i auricular de la parla, dels que disposa la nostra societat, i que el seu veredicte és concloent i sense cap mena de dubte definitiu. La conversa és curta, però ens demostra que més enllà de la nostra simple comprensió, hi ha una vida superior que ens esguarda. Llegim-lo:

“Què és això? Gas intestinal en expansió. I com has pogut reproduir-lo en un espai extern concret? És una nova tecnologia de transmutació genèrica d’auto recreació estimulada que permet encabir informació orgànica del nostre ésser per experimentar en noves formes de vida, temps i espai. Hi ha vida aquí dins? I tan! I com en diràs d’aquest experiment? Univers. Univers! Sí, amb galàxies, estels, planetes, tot un microcosmos estel•lar en evolució dins d’un espai estèril, per no contaminar les nostres realitats existencials, tot molt net. Sí, molt net, però ells viuran en un Univers força pudent, no? Va, els pobres no ho sabran mai. Pobres... seran éssers a la nostra imatge i semblança? Si, però diferents...”

I així s’acaba el missatge de les estrelles. L’últim so, després de la paraula “diferents” es podria reproduir com un riure, però encara estem discutint aquesta afirmació.

Mantenim el propòsit d’esbrinar, exactament, on s’ha realitzat aquest experiment, tan similar al nostre teòric big-bang, però a una escala encara per comprendre.

Ferran d'Armengol

Terrassa, 27 de març de 2010